«Els polítics han de recuperar l’exemplaritat ètica, la responsabilitat moral i el compromís humanista»

Entrevista amb Edu Fusté a partir del meu llibre Filopolítica: filosofía para la política, per a la qual em va plantejar les preguntes que recullo a continuació:

Què és la “Filopolítica” ?
Aplicar la filosofia a la política, a una nova política, que ha de mirar cap els clàssics, recuperant l’essència dels valors, de les idees que fonamenten i atorguen consistència al desenvolupament d’aquesta tasca.

Una nova visió de la política doncs…
Una visió renovada, més humanista, de l’acció política, on s’apunten conceptes com l’espiritualitat, la introspecció, la meditació o el silenci, entre altres, que poden ajudar en aquest camí de reflexió compartida.

I com es pot aplicar conceptes propis de la filosofia política antiga a la problemàtica contemporània?
El poeta Foix deia: “Sigueu moderns, llegiu els clàssics”. Bona part de la renovació del llenguatge i de la praxis política passa per recuperar les grans idees, les grans preguntes, la transcendència de l’acció política a partir de una recuperació de l’exemplaritat ètica, la responsabilitat moral i el compromís humanista.

A les darreres eleccions la participació va augmentar… La societat necessita revulsius, com la crisi, la manca de lideratge, el desgast de determinats partits, per tornar a les urnes?
És un bon indicador. La política i la seva capacitat per canviar el curs de les coses, per a modificar el destí, per obrir nous camins d’esperança encara és útil per a la majoria dels nostres conciutadans. Les persones són crítiques amb la política formal, però sense política democràtica no hi ha futur.

Iniciatives com les consultes, ajuden a reconciliar poble i política?
Ens calen profundes reformes del nostre sistema de representació política. La Llei electoral, i tot el que d’ella se’n deriva és clau per a revitalitzar la democràcia. Cal continuar en la regulació, la protecció i l’estímul legal dels processos participatius, de la transparència en l’acció política i del lliure accés a la informació pública.

Com arriba el polític al ciutadà i com connecta el ciutadà amb el polític?
A través dels mitjans de comunicació. Però la tecnologia social permet fer-ho sense intermediació dels media i obre nous escenaris a la comunicació i relació horitzontal i propera entre els representants i la ciutadania.

En un altre llibre en el que va participar, “32 Tendencias de cambio 2010-2020”, vostè apuntava a que estan canviant les relacions socials, la comunicació política o els models de negoci. En quin sentit?
Tres són les dinàmiques emergents, en els models de negoci. La primera: el binomi preu-valor es trenca. Cada cop hi ha més coses de molt de valor que no costen diners, i moltes que sí que en costen que tenen poc valor. La segona: la llarga vida (long tail) de molts productes i serveis gràcies a la personalització i adaptació segmentada de l’oferta a una demanda cada cop més exigent, personalitzada, diversa. La tercera és que, en la economia de la sobreabundància d’informació, “l’atenció” dels usuaris i ciutadans esdevé la peça clau en la cadena de valor i comercialització de qualsevol idea, producte o servei.

Les noves tecnologies i sobretot, les xarxes socials, aproximen la política al ciutadà?
Sí. A les xarxes hi ha la gent i, per això, la política ha de ser-hi present i retrobar noves maneres de relacionar-se, organitzar-se, fer acció política i electoral i crear continguts o propostes. “De las sedes a las redes” ha de ser un imperatiu si es vol contactar, de nou, amb la ciutadania.

El diputat Joaquim Nadal o el conseller Lluís Recoder, són alguns dels polítics que “piulen” diàriament a través del Twitter. Els polítics s’han d’explicar a través de les noves xarxes socials?
Depèn. El que cal és integrar amb naturalitat, quotidianitat i transparència l’ús de les xarxes en la vida personal i política. Això obliga a canvis importants en la manera de fer. Les xarxes, i la tecnologia social que les acompanyen, canvien el concepte de jerarquia pel d’autoritat i reputació, el de publicitat pel de diàleg i conversa; i el de lideratge dirigista pel de xarxes horitzontals on la política formal ha de compartir protagonismes.

Sembla que qui no té un blog o un pefil a la xarxa no és ningú. En els últims anys, de cop i volta, ens hem entregat 100% a les noves tecnologies, cap a on anem?
Són fàcils, són obertes, són “lliures”. Ens produeix plaer el coneixement, la relació, la descoberta. A més, ens permeten estar connectats des de molts dispositius i en qualsevol moment. La nostra “mobil life” és una realitat. Ens cal, llavors, una política mòbil, a la butxaca de les persones.

A la xarxa hi ha el “perill” que tothom opini i no sempre identificant-se… Això és positiu pels polítics?
Un perill? Al contrari! Això és una oportunitat. El nou concepte de poder a la societat digital és la reputació. És a dir, és més important el que dius, i la seva acceptació o reconeixement, que no qui ho diu. S’han acabat els protagonismes jeràrquics. Si la teva opinió, presència, diàleg i conversa afegeixen valor a la xarxa… tindràs reputació i valoració. És el món del mèrit.

Sembla que a les seves webs, la classe política intenta vendre’s com un producte. Els polítics han de ser una marca?
L’acció política democràtica obliga a generar majories socials o electorals per aliances, adhesions o compromisos. Aquesta tasca implica persuasió, pedagogia i comunicació. Els polítics han de veure en les tecnologies socials una gran oportunitat per travar aquestes majories a partir de causes transversals més que estrictament ideològiques o partidàries. En la societat digital es poden identificar i associar, fàcilment, interessos i persones. I, a partir d’aquesta realitat, construir xarxes de gran potencial polític i social.

Que el seu últim llibre, “Filopolítica”, es pugui descarregar per Internet íntegrament ja suposa un canvi tecnològic que pretén acostar-nos a la lectura. On queden els drets d’autor, els beneficis, la literatura vista des de la percepció clàssica?
Sense creadors la nostra societat no pot ni progressar, ni emocionar-se, ni prendre consciència de la seva realitat. A més, la indústria cultural és fonamental per a la nostra economia oberta. El que hem de fer és repensar els models de creació, d’edició, de difusió i de consum. I com trobar nous retorns econòmics i de valor de marca o reputació que puguin generar ingressos, encara que no sigui per la intermediació i el seu marge comercial.

En aquest sector, existeix una fractura?
Sí, però  l’escletxa no és social, sinó tecnològica i cultural. Internet, i els dispositius i programaris per accedir-hi, és cada cop més fàcil, senzilla i amigable. El problema no és el cost, sinó el cap. I és produeix un fenomen curiós: la desconnexió de les nostres elits que, malgrat el seu poder adquisitiu, tenen reserves mentals i culturals a la tecnologia social per por o per desconeixement.

I amb Internet i les xarxes socials també arribem al debat i els dubtes sobre la privacitat… La gent és conscient del risc que comporta donar les dades personals?
No, no n’és prou conscient. En especial la gent més jove. Per això, és molt important la regulació democràtica sobre l’ús de les dades privades per a garantir els nostres drets. Una recomanació: és molt fàcil “posar” informació a Internet i molt difícil “treure-la”. Cal pensar molt bé què s’escriu o de què s’informa ja que es deixa un rastre digital que acabarà sent una part molt important de la nostra identitat digital.

En el llibre que comentàvem abans deia que les notícies cada vegada duren menys, hi ha masses notícies o poca capacitat per assimilar-les totes?
Les dues coses. Una gran acceleració de la vida de cada notícia (per acumulació, saturació i renovació de l’oferta informativa) i, alhora, una gran oferta per a cada notícia. Moltes fonts, opinions, i perspectives. Això enforteix la qualitat de la informació i permet l’aparició de nous “mediadors” socials que, per la seva reputació o posicionament, actuen com a nodes bàsics de credibilitat.

Però si que és veritat que hi ha una sobresaturació d’informació important… Com cal dosificar-la?
La importància de les fonts amb reputació i dels “curators”, les persones que seleccionen informació en base a la seva rellevància o valor com a tendència, és cada cop més freqüent. Com no podem saber-ho tot, llegir-ho tot… prestarem atenció a aquelles fonts que ens donin seguretat per la seva credibilitat.

Entrevista per a El Singular Digital.cat (10.02.2011)