El temps de la impunitat s’acaba

Entrevista amb l’Àlex Gutiérrez M. per al seu reportatge La premsa groga, en el punt de mira, sobre l’afer Murdoch. A continuació:

L’escàndol del News of the World ha posat contra les cordes la premsa groga i alguns dels dubtosos —o directament il·legals— mètodes que fa servir per aconseguir històries. Però una major consciència de la seva toxicitat no implica necessàriament una disminució del seu abast: l’any 2001, el 79 % de la premsa que es difonia al Regne Unit era sensacionalista. Deu anys més tard, el percentatge es manté inalterat: pràcticament quatre de cada cinc diaris venuts corresponen als anomenats tabloides, que exploten el vessant més morbós de la notícia. Més encara: les dues úniques capçaleres que han crescut en aquests deu anys són The Daily Star i The Evening Standard, tots dos sensacionalistes.

El consultor Antoni Gutiérrez Rubí creu, tanmateix, que «el temps de la impunitat als governs, a les empreses, als mitjans, s’acaba. Wikileaks haurà estat per a les administracions el que la crisi del News of the World representarà per a cert tipus de premsa».

Les conseqüències negatives no tenen per què limitar-se a una qüestió d’imatge. «Els negocis fets sobre la infàmia i la mentida tenen atractiu comercial però també una gran capacitat destructiva dels valors de la nostra societat —diu Gutiérrez Rubí—. I adquireixen una gran capacitat autodestructiva i acaben funcionant com un bumerang que es gira en contra dels impulsors d’aquests negocis».

El periodista Lluís Foix, corresponsal a Londres durant molts anys, també creu que el nou panorama mediàtic amenaça els que creuen controlar els mitjans sense control extern. «Murdoch, un dels magnats més importants de la història del periodisme, ha caigut en desgràcia perquè es pensava que el seu poder no tenia límits. Ha deixat que gent de la seva confiança espiessin els telèfons de milers de ciutadans, subornessin a la policia, entressin en la vida privada de la família reial… Si això ho ha fet amb gent coneguda, com un primer ministre, què haurà passat amb persones anònimes que no tenen possibilitat de defensar-se?».

José Antonio Giner, fundador de la consultoria de mitjans Innovation, és també del parer que aquesta premsa pagarà una factura pels seus excessos: «Hi ha una revolta ciutadana contra la premsa, els polítics i els banquers en tots els països. I aquest escàndol afectarà seriosament els diaris més escandalosos, però també altres diaris més seriosos d’aquestes mateixes empreses. Molts dels quals, per cert, es financen gràcies als beneficis dels populars».

En canvi, el sociòleg i president de l’Institut d’Estudis Catalans, Salvador Giner, és més pessimista pel que fa a les conseqüències últimes d’aquest afer: «La premsa groga no acabarà amb aquest escàndol, com a molt es lleparan les ferides, suposo. Però sí que serà un cop dur». Per Giner, hi ha també un biaix polític en tot plegat, ja que la majoria de capçaleres grogues al Regne Unit són de dretes: «És interessant veure l’aliança de la dreta amb la premsa més vil i delinqüent d’Europa, com ara el Bild a Alemanya. O Murdoch, que s’ha carregat el Times. Tot el que toca aquest home degenera en qualitat. L’únic principi que ell té és vendre, vendre i vendre a base de descobriments repugnants. S’aprofita que tothom té algun esquelet a l’armari».

Línies vermelles
La premsa sensacionalista està molt arrelada als països protestants del nord d’Europa i, tot i la seva mala imatge, és hegemònica tant al Regne Unit com a Alemanya, de manera que el mercat ha validat d’alguna manera allò que la deontologia fa clamar al cel. Si aquesta crisi ha esclatat ha estat gràcies a una sèrie de factors que han estès en l’opinió pública la noció que s’han traspassat certes línies vermelles. Feia setmanes que se sabia que el setmanari havia punxat les bústies de veu de famosos. Però el punt d’inflexió no va arribar fins que es va descobrir que també havien potinejat els missatges de Milly Dowler, una adolescent desapareguda i morta el 2002. A més, les escoltes del News of the World no només van servir per obtenir informació: també van entorpir les investigacions, ja que alguns missatges es van esborrar. L’aparició d’informes mèdics també ha elevat la temperatura de l’escàndol.

Lluís Foix afegeix un altre element d’anàlisi: l’aquiescència entre les parts implicades. «El cas Murdoch és un exemple indecent de voler controlar el poder des dels mitjans de comunicació valent-se de la mentida, d’accions delictives i d’una falta absoluta d’escrúpols. La complicitat entre els mitjans, la política i les finances és molt perjudicial per a la causa de la llibertat», explica el periodista.

Catalunya, una tradició diferent
La premsa sensacionalista té molta més preponderància als països del nord d’Europa. Causes històriques ho expliquen. Als països de tradició protestant, la salvació de l’ànima arribava per la lectura de la Bíblia. Això revertia en societats en què les classes populars estaven altament alfabetitzades i, per tant, hi havia mercat per a productes escrits per a les masses. Als països de tradició catòlica, en canvi, l’alfabetització massiva del poble arriba més tard, quan ja hi ha altres entreteniments (com el cinema o, més tard, la ràdio) que capten preferentment l’atenció.

Però aquesta absència de tradició en els formats tabloides no implica una renúncia de les capçaleres del país per intentar condicionar l’opinió pública amb l’efectivitat amb què ho fa la premsa groga britànica. Per Joan Manuel Tresserras, professor de la UAB i exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, «hi ha alguns diaris que aspiren a tenir un paper tan rellevant en l’àmbit polític que no es poden permetre un escàndol com el que ha afectat el News of the World . Així que en comptes d’inventar-se històries el que fan és inventar-se una realitat política i construir un discurs en aquest sentit, tot ocultant determinades realitats».

Salvador Giner també alerta de determinades tècniques utilitzades per la premsa autodenominada de qualitat  «L’única premsa groga que tenim és la premsa espanyola de dretes histèriques. A Catalunya tot té una certa dignitat. Hi ha diaris catalans amb seccions molt ximples, això sí. I la concessió que sí que fan alguns diaris és posar anuncis de prostitució».

Publicat a: Diari ARA (14.07.2011) (versió pdf)