Entrevista amb l’Oriol March per al seu reportatge en el diari ARA: Municipals: els comicis que premien ser a peu de carrer, on va comptar amb diferents opinions a partir del plantejament d’aquestes preguntes que comparteixo, junt amb les meves respostes:
Quins mecanismes poden posar en pràctica els partits per acostar la política als ciutadans en aquestes eleccions municipals?
És clar que els ciutadans s’allunyen, cada vegada més, dels seus representants; la desafecció política és ja, des de fa uns anys, innegable. A més, el 2015 va començar, segons el baròmetre del CIS, amb una qualificació negativa de la situació política del 78,7 %, mentre que la corrupció i el frau es van posicionar com el segon problema ―amb el 55,5 %―, sent superats només per l’atur.
Seguint amb la frase feta que diu «si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma va a la muntanya», podríem dir-ho ara com… «si els ciutadans s’allunyen de la política, és la política la que ha de apropar-se als ciutadans». Els partits i candidats hauran d’humanitzar i construir lideratges pròxims, propers, gairebé personals. I, a més, per contrarestar la falta de credibilitat, serà important la construcció de lideratges sota un model ètic, moral, autèntic i exemplar. De valors personals.
Coneixes algun tipus de campanya innovadora que hagi dut a terme algun candidat a tot l’Estat que li serveixi per donar-se a conèixer o bé per rendibilitzar l’acció de govern?
Em sembla innovadora la campanya «Queda con Toni» de Toni Cantó en la campanya per a la Generalitat valenciana. En el web, Toni promet: «Aniré on tu em demanis a escoltar …» i els dóna als veïns tres opcions: 1) Birres amb Toni; 2) Corre amb Toni i 3) Toni a casa teva. Una proposta original, divertida i sumament visual; que, a més, augmenta la capacitat relacional del candidat, humanitzant-lo i apropant-lo a la gent.
Quines eines es poden utilitzar per fomentar la participació ciutadana a l’hora d’elaborar el programa i no generar frustracions posteriors?
Existeixen múltiples eines per a la participació ciutadana, el tema aquí és la voluntat sincera dels partits i/o candidats per sumar aquelles idees als seus programes electorals. Les eines més utilitzades són formularis en pàgines web, wikis, enquestes, comitès ciutadans, trobades offline, etc. Però, una de les eines que està, d’alguna manera, canviant la forma de participació ciutadana ―i que ja van utilitzar Podemos i EQUO― és Appgree, una aplicació mòbil en la qual qualsevol pot pujar la seva proposta i sotmetre-la a l’avaluació de la resta dels usuaris. Una cosa similar permet Reddit, una plataforma on els usuaris poden iniciar «fils» ―debats― i sotmetre’ls als comentaris i valoracions de la resta de la comunitat.
En aquesta campanya irrompran amb força partits com Podem i Ciutadans, amb forta presència a les xarxes socials i amb una estructura territorial diferent a les formacions tradicionals. Què es pot aprendre, del seu exemple? Tenen algun perill, les seves estratègies?
Quan el 2011 escrivia Otro modelo de partido es posible deia que el desafiament per recuperar la credibilitat en la política estava més en les actituds que en les aptituds. Els partits tradicionals tenen molt a aprendre de la forma de fer política d’aquestes noves formacions, de la seva utilització de les xarxes socials i de les eines de tecnopolítica, de la seva estructura en cercles, dels seus estils de lideratge …
La irrupció del WhatsApp en campanya (Esperanza Aguirre en farà servir) quins punts bons i quins punts dolents té? És realment útil?
Esperanza Aguirre no és la primera, ni l’única, ni serà molt menys l’última. Justament estic a dies de publicar un ebook sobre WhatsApp i política en què recullo exemples internacionals i proposo algunes claus estratègiques per a la comunicació i acció polítiques. WhatsApp ja ha transformat els nostres hàbits de comunicació quotidiana; a Espanya el 98 % dels smartphones té instal·lada l’aplicació. És un nou mitjà massiu i, com a tal, serà important. Però, a la vegada, és un mitjà personal, és conversa, és tu-a-tu. Si els polítics entenen això, l’horitzontalitat de WhatsApp, i el fan servir com un nou mitjà per dialogar i escoltar els ciutadans, i no com un nou mitjà per difondre els seus projectes, serà no només útil, sinó revolucionari. Els punts bons són molts. Des de la coordinació interna, de l’equip i dels militants, fins a la comunicació amb el gran públic, l’enviament personalitzat d’informació, la recepció d’idees i la possibilitat de jugar amb un nou llenguatge, l’audiovisual i les emoticones. Els perills són, un cop més, la privacitat dels usuaris. Hi ha qüestions ètiques i legals sobre ús de dades personals que s’hauran de tractar immediatament i, d’altra banda, hi ha uns llimbs legals pel que fa a la utilització de WhatsApp durant la jornada de reflexió.
El porta a porta compta més que mai, en aquestes municipals?
El contacte personal sempre va ser i serà clau. Ja Quint Tul·li Ciceró, quan va idear la campanya del seu germà Marc, deia que la millor manera de guanyar vots era «saludant a l’elector, mirant als ulls i cridant pel seu nom»; I això l’any 64 a.C.! Ara, amb la pantallització de les nostres vides, el contacte físic sol ser subestimat; es pensa que amb arribar a les pantalles n’hi ha prou, que amb entrar a la conversa digital és suficient ―quan és necessari, indispensable, però no suficient―. Les campanyes encara se segueixen decidint als carrers. D’aquesta manera, mentre la tendència ens segueixi submergint en el digital, i limitant-nos, moltes vegades, a això, el porta-a-porta, pel seu caràcter diferencial, pot ser, fins i tot, més important i decisiu que mai.
