Amb aquest article inicio la meva col·laboració amb la nova secció d’opinió i anàlisi de Crític. En aquest espai, Sentit Crític, opinió i anàlisi, cada divendres podreu llegir els articles d’un/a dels 16 articulistes que hi participem: Jenn Díaz, David Caño. Mireia Mora, Mireia Vehí, Jordi Muñoz, Gemma Ubasart, Hibai Arbide, Laia Bonet, Arturo Puente, Núria Alabao, Josep-Lluís Carod-Rovira, Iolanda Fresnillo, Albano Dante-Fachín, Liz Castro, Guillem Martínez i un servidor.
—
A poc a poc es van introduint en les pràctiques governamentals les polítiques basades en la teoria econòmica del comportament. La idea de partida és implementar millores polítiques a partir de canviar el comportament de les persones en presentar les opcions o la informació de forma diferent i promovent l’elecció positiva. Són idees basades en la necessitat d’estimular o corregir, sense recórrer a prohibir o forçar, comportaments irracionals o indesitjables que ni compleixen els desitjos de la mateixa persona. A vegades és tan senzill com aprofitar-se de l’avantatge comparatiu que ens dóna la inèrcia. Es tracta de promoure el bé comú sense la necessitat de regular exclusivament per la via legal o deixar-ho, simplement, sota l’única responsabilitat dels poders públics. En definitiva, els canvis de fons són possibles quan una majoria social els fa massius, sostinguts i irreversibles. Res de millor que la voluntat majoritària capaç d’acumular energia cívica al voltant de les petites decisions que anticipen i creen grans canvis. És la petita empenta individual (#nudges i #behaviouraleconomics) de la qual parlen Richard H. Thaler i Cass R. Sunstein en el seu llibre del mateix títol i que esdevé un gran pas col·lectiu.
Què passa si, quan desenvolupem una política pública, tenim en compte la psicologia social de les persones que conformen aquest públic? S’ha comprovat, per exemple, que la taxa de donació d’òrgans en diferents països és molt diferent si l’opció per defecte en morir és que els teus òrgans es donen (per no donar, has d’optar per “opt-out” en lloc de si, per defecte, has d’expressar activament que vols ser donant, “opt-in”). Aquesta és una estratègia habitual en publicitat que ara pretén fer el salt a la política. De fet, fa temps que el Govern britànic està fent proves amb la seva “Nudge unit” i el Govern de Barack Obama també el va posar en marxa, abans de finalitzar el seu segon mandat.
En un nou document, publicat fa un any a la revista ‘Psychological Science’, els ‘nugdes’ van ser analitzats empíricament mitjançant la comparació de la seva rendibilitat en una àmplia gamma d’instruments de política formal. Les troballes són sorprenents: en diverses àrees de gestió, els ‘nudges’ tenen un impacte transformador molt més gran, per cada dòlar gastat, que els enfocaments més tradicionals, com ara normes, subsidis, impostos o polítiques educatives. Els governs comencen a veure aquestes estratègies com un camí sòlid enfront de dos reptes: la limitació dels recursos públics i la necessitat urgent d’accelerar i aprofundir en canvis socials de comportament que tinguin un gran impacte en els pressupostos i en la vida en comú de les persones com, per exemple, els desafiaments mediambientals.
El Govern britànic, a través del Behavioural Insights Team, s’encarrega d’aplicar #behaviouraleconomics a les polítiques públiques. El seu treball es basa en la metodologia EAST. “Si busques promoure un comportament, fes-ho simplE, Atractiu, Social i a Temps (EAST). Aquests quatre principis senzills per aplicar lliçons de les ciències del comportament estan basats en el treball del Behavioural Insights Team i en la literatura acadèmica i són un marc de referència senzill i fàcil de recordar, per pensar sobre enfocaments de comportament efectius”. Els avenços són molt significatius i anticipen nous horitzons per a les polítiques públiques per fer front als desafiaments contemporanis.
Thaler, Sunstein y Obama
La relació del president Barack Obama amb els precursors de l’economia del comportament, Thaler i Sunstein, ve del 2008. Thaler va participar en la campanya per a la presidència i Sunstein, juntament amb altres economistes d’aquesta branca, es va incorporar directament a l’equip econòmic d’Obama. La influència d’aquesta escola ja es va poder observar en el primer pressupost d’Obama, que, per defecte, obligava a les empreses a crear plans de pensions de participació automàtica (amb opció a no tenir-los). La idea és la mateixa que vèiem abans amb els trasplantaments: quan una opció ens ve donada per defecte, no acostumem a canviar-la. Aquesta pràctica es va utilitzar també en la implementació de la reforma sanitària.
El 2014, Obama va crear el seu equip d’anàlisi de ciències socials i comportament (SBST) per analitzar i ser prescriptors d’aquest tipus de polítiques basades en l’evidència a tota l’Administració. Com va dir el president en signar la llei per a la seva creació: “És important que tinguem un Govern més intel·ligent, més ràpid i més sensible a les necessitats dels ciutadans“. L’objectiu era testejar diferents pràctiques que milloressin l’eficàcia i l’eficiència de l’Administració en diferents camps. Vegem-ne un exemple molt clar.
Els autònoms i les empreses duen a terme una declaració anual de béns, ingressos, vendes, etc., amb el Govern. Aquestes declaracions es fan de forma individual i dels seus resultats dependran els impostos i les taxes que es paguin. Està demostrat que aquestes “autodeclaracions”, si es fan de forma sincera i sense amagar les xifres, són més rendibles que les auditories externes o els controls independents. Doncs bé, en el formulari tradicional, la persona l’emplenava i quan arribava al final, a la part inferior del document, havia de signar la declaració de bona fe, és a dir, constatar que no hi havia mentit. En aquest cas, el que es va fer va ser canviar-ho i situar l’espai de la signatura al principi del formulari, de manera que la declaració de bones intencions es feia a l’inici, cosa que canviava la conducta dels declarants. Resultat: els individus amb l’opció de signatura a la part superior declaraven, de mitjana, 445 dòlars més que els que tenien situada la signatura a la part inferior. Aquesta petita mostra es va traduir en un augment de la recaptació d’1,59 milions de dòlars en tan sols un trimestre. És, en part, el mateix concepte amb el qual l’Administració d’Emmanuel Macron s’inspira per a la seva Llei del dret a l’error, amb una transformació del rol de l’Estat com a fiscalitzador —amb unes relacions basades en el control i la punició— cap a una nova relació amb els ciutadans basada en la confiança i l’empatia i en altres metodologies centrades en els estudis del comportament.
El dilema
El dilema entre la llibertat d’escollir (encara que ens perjudiqui o no ens convingui) i un Estat que aparentment ens adreça (més que ens obliga) cap al bé comú és un debat apassionant. Un impuls orientat a ser més racional, promovent comportaments socials cap al bé comú. I si fos la petita empenta, més que la gran fiscalització, el que necessitéssim? El que és evident és que som davant d’un fenomen que marcarà un abans i un després en la presa de decisions dels governs, per no parlar de com pot afectar l’anàlisi i la prescripció de polítiques econòmiques.
Publicat a: Crític (3.5.2018)
