«S’ha trencat amb la idea que el PP i el PSOE són el mateix. Això és molt útil per a la política catalana» (entrevista a Crític)

Entrevista amb Sergi Picazo (@SergiPicazo) per a Crític (@SentitCritic) que comparteixo a continuació. Fotografies: Ivan Giménez.

Antoni Gutiérrez-Rubí (Barcelona, 1960) sap de què parla quan parlem del PSOE, de Pedro Sánchez i del PSC: ha treballat durant anys per a diferents governs i candidats del món socialdemòcrata tant a Catalunya com a Espanya i a l’Amèrica Llatina com a assessor en comunicació i consultor polític. Gutiérrez-Rubí, que dirigeix la consultoria Ideograma, amb seu a l’antiga Fàbrica Lehmann de l’Eixample barceloní, està connectat amb les últimes novetats sobre el comportament electoral, la comunicació i les tecnologies. A banda dels seus articles a diaris com ‘El País’ i ‘El Periódico’, s’han de llegir obligatòriament dos dels seus últims llibres: ‘Tecnopolítica‘ i ‘Smart CitiZens. Ciudades a escala humana‘.

Qui és i com pensa realment Pedro Sánchez? Semblaria el típic candidat robot, guapo i sense discurs, tot i que en alguns moments puntuals ha fet declaracions molt potents contra l’IBEX-35, Felipe González o l’aparell del PSOE…

Som massa presoners dels prejudicis, i el primer prejudici és que, quan veiem una persona ben cuidada, atractiva, sigui home o dona, ens sembla que els seus mèrits en política tenen a veure amb l’estètica. I és cert que en la societat de la imatge els elements estètics són molt importants. Entre parèntesis: ningú vota a qui no pugui abraçar, no votem candidats ni candidates descuidats. Però crec que és un error situar Pedro Sánchez només com un president 100% estètica perquè això no és així. Pedro Sánchez té discurs propi. Amb la moció de censura hem vist un discurs ben travat; ha aixecat la paraula i la veu en moments concrets de la seva trajectòria política i ha fet de la paraula donada el seu principal actiu polític. Va dir que no votaria Rajoy i va dimitir abans d’haver-ho de fer. Ha fet de la paraula donada i del compromís un element central de la seva trajectòria, i això és important per a l’elector. Hi ha clixés i prejudicis que crec que estan massa estesos, injustament estesos.

Hi ha un altre dubte que ha expressat fins i tot el president Quim Torra: quin Pedro Sánchez ens trobarem? El Pedro Sánchez del 155 o el Pedro Sánchez del dialogarem i de la reforma federal?

Pedro Sánchez ha tingut un comportament en relació amb la carpeta de Catalunya potser massa tàctic i massa canviant. Tot i això, Pedro Sánchez serà també d’alguna manera hereu dels vots rebuts en la moció de censura contra Rajoy. Primer, ell ha rebut els vots dels diputats catalans dels Comuns, d’ERC i del PDECat, i jo crec que aquesta realitat no la podrà menystenir ni ignorar, tot i que no hi ha formalment un pacte de Govern ni una coalició.

Estarà més o menys temps al Govern depenent de la capacitat que tingui de tirar endavant les seves propostes al Congrés, tot i que segurament tirarà molt de decret llei. I, segon, un dels principals actius i defensors de Pedro Sánchez en la seva trajectòria ha sigut Miquel Iceta. I Miquel Iceta té unes posicions en la política catalana que no coincideixen exactament amb les posicions del PSOE oficials: la influència d’Iceta em sembla que serà una petjada important. Convé recordar que, en el seu gir a l’esquerra per guanyar les primàries, Sánchez va parlar obertament d’una concepció federal de l’Estat i d’una concepció diferent de la uniformitat autonòmica i del centralisme. Veurem si desenvolupa aquesta línia. Jo crec que s’obren expectatives.

El PSOE va ser definit per Enric Juliana com el “Partit del Sud”. Els ‘barons’ socialistes pesen molt, els editorials d’’El País’ influeixen molt… Aquest PSOE d’ara no és el PSOE de Zapatero, de l’Espanya plural i de la defensa de l’Estatut. No?
Sí, és cert, però el PSOE d’ara té documents, com la Declaració Granada, que no crec que pugui tornar endarrere, i, a més, és un Govern amb necessitat de pactes. Té només 85 diputats de 350. Però el més important és que el PSOE té la necessitat de ressituar-se políticament davant d’una dreta i una dreta extrema que estarà en pugna entre el PP i Ciutadans, necessita una nova centralitat. El PSOE al Govern segurament pot tenir una posició més centrada i més dialogant. Veurem un Pedro Sánchez disposat almenys a relaxar el conflicte; ja no parlo de resoldre, però només relaxar i estovar, crear una altra atmosfera i un altre clima. Em sembla que això seria molt benvingut a Catalunya i a Espanya.

Per què li pot interessar al PSOE desescalar en el conflicte català?
El PSOE en el Govern farà el mateix que el PP i Ciutadans a l’oposició? No. Si vols la centralitat del Govern, t’has de desmarcar del que facin el PP i Ciutadans. Aquest Pedro Sánchez no regalarà cap gest, però crec que sí que està disposat a fer-los des de la perspectiva, com a mínim, de relaxar, suavitzar i generar un clima d’entesa. Si tu defenses una Espanya federal, una Espanya que entengui la seva diversitat… quan estàs al Govern no pots fer una altra cosa que intentar desplegar aquest programa, tot i que tinguis a la teva dreta el PP i Ciutadans rivalitzant per ser els més durs.

Sembla, però, que el PP i C’s plantejaran una guerra mediàtica, política i cultural acusant Sánchez de pactar “amb els separatistes”.
Sí, des del minut zero, ja parlen de “pacto oculto” i de “las concesiones al independentismo”.

Aquestes campanyes poden afectar el PSOE?

Pedro Sánchez ara té una oportunitat de fer pedagogia política, de construir i reforçar el seu lideratge polític, i tothom sap que, si no té una agenda pròpia per Catalunya i només fa seguidisme al PP i a Ciutadans, se’l menjaran. Per això dic que farà coses diferents, perquè, si no, se’l menjaran. Ara té una oportunitat que això l’ajudi a reforçar el seu lideratge, creï un altre clima, una altra dinàmica, afavoreixi el PSC a Catalunya, que això sempre serà positiu per als seus interessos, i introdueix un altre clima en les relacions Catalunya-Espanya. Els climes en política són molt importants. Veníem d’un clima molt enrarit, molt asfixiant, molt hostil, i suavitzar això permetrà una dinàmica de tempos i diàlegs diferents, i potser una dinàmica d’oportunitats que fins ara no teníem.
El politòleg Lluís Orriols ha dit que la moció de censura a Rajoy podria ser el final del veto mutu entre els independentistes i el PSOE. Però sembla que el món convergent no veia clar aquest vot a favor del PSOE perquè ja li interessava la lògica de blocs per aïllar el PSC a Catalunya. Hi havia un cordó de seguretat al voltant dels socialistes, i cada vegada que ERC, els Comuns o Òmnium deien que volien parlar amb el PSC hi havia rebombori.
El primer que es trenca, i crec que això és molt útil per a la política catalana, és que el PP i el PSOE són la mateixa cosa. No ho són. Poden fer coses iguals en moments concrets? Sí. Però fins i tot en el 155 els matisos han estat molt clars i el 155 que volia el PP no és el que volia el PSOE ni el que el PSC hauria volgut. Recordem que el president Montilla no va votar el 155. Benvinguda aquesta fase de realisme polític per entendre que, tot i que puguin tenir coincidències tàctiques, no són el mateix ni políticament, ni ideològicament, ni respecte a Catalunya. Amb Pedro Sánchez no sabem com ens anirà, però sí que sabem que Rajoy ha liderat l’ofensiva més brutal contra l’autonomia a Catalunya. És un líder immobilista, que ha permès la retallada competencial, que ha judicialitzat la vida política, que no ha facilitat ni possibilitat diàlegs. I, de passada, també ha trencat amb la idea que el que passi a Madrid no ens importa. No és cert; el que passa a Madrid ens importa molt, ens importa molt ser decisius. Fins i tot, des d’una perspectiva independentista, la secessió hauria de ser acordada i pactada. Aquesta votació al Congrés del PDECat, liderada per Marta Pascal i Carles Campuzano, canvia coses i ens mostra una correlació de forces dins l’àmbit del PDECat i de Junts per Catalunya interessant.

Però Pedro Sánchez no podrà oferir res als independentistes: bàsicament, perquè ja ho ha dit i, a més, perquè tindrà la pressió d’aquesta campanya que dèiem mediaticopoliticocultural de la dreta espanyola.
D’entrada, el que pot oferir un Govern del PSOE, a diferència del de Rajoy, és un PSC amb línia directa amb La Moncloa.

OK, abans no hi havia comunicació i ara n’hi pot haver.

Miquel Iceta és més que una línia telefònica: és una neurona política indiscutible tant a Catalunya com en la política espanyola. Què pot oferir? Home, el rostre del PSOE es diu Miquel Iceta, que, pel que hem vist en els debats d’investidura i en el darrer de Quim Torra, em sembla que ofereix unes oportunitats com a mínim de diàleg entenimentat, enraonat, serè i sensat des de la discrepància profunda. Iceta creu en el pacte.

Però ni Iceta ni el PSOE no podran oferir res als independentistes…
Home, quan vas a pactar, has d’estar disposat a oferir coses. L’important és la voluntat i la capacitat de pacte. Hi ha coses que es poden oferir: com a mínim, algunes polítiques i algunes decisions del Govern espanyol que afavoreixin l’agenda catalana, perquè, mentre arriba la independència, hi ha una vida. Des de l’oposició no pots oferir-ho, però des del Govern, sí. A més, pot oferir segurament una represa de les relacions amb un dels grans partits estatals com és el PSOE per pensar potser en un nou pacte d’Estat per la causa catalana que pugui incloure tant com es pugui, i que pugui ser en si mateix una oferta política a Catalunya interessant. Déu-n’hi-do el que pot oferir a llarg termini.

Hi ha un capítol interessant en la vida i obra de Pedro Sánchez que és aquell enfrontament amb ‘El País’ en un ‘Salvados’ amb Jordi Évole on l’ara president espanyol critica els interessos dels inversos de l’IBEX-35. És un error de Pedro Sánchez que pagarà car, no tenint el suport dels principals diaris i empreses espanyoles?
No sabem si és un error; però, en tot cas, ja l’ha pagat, perquè des d’aquell dia sí que és cert que ha patit un tractament mediàtic sever, duríssim, del conjunt dels mitjans de comunicació. Si allò va ser un error, potser ja l’ha pagat…

O potser li va anar bé, per aparèixer davant la ciutadania com un polític independent i crític…
Comptat i debatut, potser li va anar bé. Avui no seria president. No hauria guanyat les primàries sense aquella atmosfera que va crear de ser un David contra Goliat, contra el poder establert i contra els interessos econòmics. Va ser una mena de ‘bases’ contra ‘la jerarquia’.

La premsa encara té tant de poder sobre els polítics, o ara tenen més força les xarxes socials i converses de WhatsApp?
Pels polítics, el ‘press clipping’ (els resums de premsa del dia) segueix sent molt important. El ‘digital clipping’, també, però el que més es miren és el ‘press clipping’. Encara hi ha una urticària, una sensibilitat dèrmica, al ‘press clipping’ molt alta pels polítics. És el que els afecta i preocupa.

Però els grans mitjans de comunicació estan en crisi, no?
Els mitjans, que pateixen una crisi de model de negoci, que és una crisi molt significativa, estan perdent influència en els lectors, però volen compensar-la amb la influència en l’agenda. Sovint la influència no ve donada per l’audiència, sinó per la capacitat de crear agenda. I això és un atractiu també per als inversors i per als anunciants. Un diari amb molta audiència és atractiu per a la inversió publicitària? Sí. Un diari amb molta influència és atractiu per a la inversió publicitària? També. Els mitjans en aquesta fase volen recuperar un protagonisme que potser estan perdent, i la manera que tens de recuperar el protagonisme ve donada per la qualitat del teu producte però també pel teu posicionament polític. És a dir, tu tens un bon producte, tens influència. Tu ets una organització empresarial i tens una posició política i també tens influència, si, a més a més, tens un producte informatiu. Segurament anem cap a un model en el qual els mitjans tindran una presa de posició política més clara i més definida.

Però els mitjans, en el cas de la caiguda de Rajoy i l’ascens de Sánchez, han demostrat una altra vegada estar fora de joc. Tal com no van preveure la victòria de Trump, no van preveure el ‘Brexit’ o l’auge del populisme d’extrema dreta a Europa, aquí també han fallat. Tots estaven en contra de Pedro Sánchez i a favor de l’avançament d’eleccions. I, al final, guanya Sánchez.
Sí, els mitjans han quedat novament en fora de joc i han demostrat tenir poca capacitat d’influència sobre el resultat. S’havia generat una atmosfera que va influir irremeiablement i irreversiblement sobre els líders polítics i, finalment, tots menys Ciutadans van donar suport a Pedro Sánchez. Per què? Perquè hi havia una atmosfera molt anti-PP en les converses digitals de familiars i amics, i el cost de no escoltar la demanda social seria un cost electoral més alt. El PNB calcula, escolta i entén que, tot i haver aprovat els pressupostos, no pot quedar-se sol aguantant el PP. Olora l’atmosfera, el clima, l’ambient. La química, les atmosferes, les sensacions i les percepcions són ja un fet que hem d’entendre com a fet polític. El clima és un fet polític. Ja no només ho són els contextos, la correlació de forces o les dades, sinó també els climes i les atmosferes, i el got era ple. Una gota més i el fa vessar. És clar, no has de mirar la gota en si mateixa; són aquests 10 anys de Gürtel però també una societat espanyola en el seu conjunt que ja no en deixa passar una. Un exemple del cabreig va ser el 8 de març i la sentència de La Manada… La mateixa irrupció social que reacciona davant la sentència de La Manada reacciona a la sentència de la Gürtel.

Però llavors és un clima d’indignació? Tot i que en principi el Govern diu que estem sortint de la crisi, que l’atur ha baixat, que tot va bé…
És un clima que només es pot entendre amb una mica de pensament oriental. Quin és el floc de neu que fa trencar una branca? Un floc de neu pesa poc, però sempre n’hi ha un que fa que es trenqui la branca. És clar, la branca es trenca perquè abans hi havia hagut mil flocs de neu que eren allà, però n’hi ha un que la fa trencar. Un floquet de neu en si no té pes, però la sentència de la Gürtel no és un floquet de neu i, a més, cau al damunt d’un got ple. El dipòsit de pólvora era ple, les metxes de la conversa a les xarxes socials hi eren, i es va encendre l’espurna.

Llavors en política la clau és encertar el clima.
Sí, i per això cada vegada seran més importants temes d’antropologia, de psicologia social, de lectura dels comportaments… Entendre coses que la demoscòpia tradicional potser no és capaç d’identificar ni l’essència política tradicional és capaç de resoldre.

El teu llibre ‘Tecnopolítica’ analitza la influència de les xarxes socials, la importància de YouTube, de Facebook, dels missatges de WhatsApp intrafamiliars… Això és tan important en política?
Quan en el teu xat familiar o més íntim, o de treball, es parla poc de política però comences a compartir continguts polítics en un moment concret, com ha estat la moció de censura, es crea un clima col·lectiu, del que es parla, i jo crec que aquí hi ha una acceleració, una immediatesa i una disrupció del volum d’intensitat, d’emocionalitat i de conversa que fa incontrolable el càlcul. Llavors, tu pots calcular quan una reacció és incremental, però no pots calcular quan una reacció és disruptiva. Això és el que passa. De cop i volta en molt poc temps arriba un volum d’intensitat de conversa, d’emocionalitat, de vinculació i de significació extraordinària, i això no és controlable i crea condicions que fan irreversibles o que acompanyen, que empenyen les forces polítiques a situacions que no havien previst ni calculat, i fins i tot que no desitjaven.

Entrevista de Sergi Picazo publicada a Crític (5.06.2018)