Entrevista amb la Susana Pérez Soler per al reportatge que recull La Revista de Blanquerna-URL núm. 42, que comparteixo a continuació:
Com ha canviat el discurs polític durant la crisi sanitària?
En aquest context d’incertesa i por generalitzada, la comunicació ha de ser més clara i transparent que mai. De sobte, com en altres àmbits, hem descobert que allò que funcionava, o així ho semblava, ha deixat de ser eficaç. Per això, la major part dels polítics han arribat al públic per mitjà de discursos persuasius i informatius que contenen un alt valor emocional. Mostrar empatia i sinceritat a l’hora de construir un relat és fonamental. Estem veient com els discursos més efectius es basen en un llenguatge clar, sense adjectius innecessaris, ni artificis. Amb un “estil funcional” de comunicació, com el denomina Mark Murphy, en el qual el/la líder explica molt bé els processos, detalls i cronogrames; en el qual es comunica pas a pas perquè no es perdi res i l’estil vocal tendeix a ser tranquil i uniforme, i el ritme és metòdic.
Com valora l’estratègia comunicativa dels governs català i espanyol?
Enfront d’una crisi com l’actual, inesperada, abrupta i d’impacte profund, és complex dissenyar una estratègia de comunicació plenament efectiva, sobretot quan falten referències o pautes prèvies a seguir i quan, desgraciadament, no podem garantir el control absolut de la situació.
Emparaular el món és clau en tot tipus de crisi. S’han emprat els termes correctes?
La terminologia global utilitzada per fer front a aquesta crisi no s’ha basat en un model lingüístic específic. De fet, el món de la política ens ha ofert exemples de llenguatges totalment diferents, alguns més eficients que d’altres. Comunicativament, s’han anat construint discursos que, si bé apel·laven a un problema comú, ho feien des de prismes lingüístics totalment oposats.
Així, mentre que països com Espanya o França han apostat per l’ús de referències bèl·liques, a Alemanya, en canvi, s’ha rebutjat obertament l’ús de símbols i metàfores de guerra per, resseguint la clàssica responsabilitat moral germànica, abordar l’emergència des de “la solidaritat i la unitat europea”, com bé va assenyalar Frank-Walter Steinmeier, cap d’estat del país.
L’efectivitat dels termes que s’utilitzen no depenen tant de les paraules en si sinó de les particularitats culturals i històriques de la societat a la qual es dirigeixen. Per això, l’efectivitat dels termes dependrà de la capacitat que tingui un líder per posar les emocions i els sentiments de tota una societat en el centre dels seus interessos. En èpoques incertes, la fórmula més eficaç sempre serà aquella que ens acosti a les persones.
Quines paraules ens acompanyaran quan el virus sigui un record llunyà?
Quan m’imagino l’escenari lèxic postpandèmic no penso tant en paraules sinó en expressions i formalitats concretes. “Reset”, “nova normalitat”, “confinament”, “distància social”, “desescalada” i inclús “aplanar la corba” són elements lingüístics que ja s’han introduït en el nostre argot col·loquial impregnant, naturalment i inevitablement, la nostra consciència semàntica. Parlarem de “connectivitat”, de nous usos dels espais públics, d’“individualització”, de ciutats “mixtes” (on i offline), etc.
Quines claus donaria a un estudiant de comunicació o relacions internacionals per desenvolupar-se en el món actual?
La capacitat d’observació, la creativitat, la flexibilitat, el sentit crític o les habilitats tecnològiques, així com les habilitats relacionals, la capacitat d’analitzar, el fet de construir missatges i continguts clars, en formats diversos, la resiliència i l’adaptació a entorns volàtils i canviants seran clau per moure’s i aprendre en aquest nou context.
Publicada a: La Revista de Blanquerna-URL núm. 42 (22.06.2020)
