Entrevista amb la Sara Muñoz (@saramunozn) per al setmanari La República (@LaRepCat), que s’inclou dins el reportatge sobre el clima de crispació política i social, que comparteixo a continuació.
El nostre cervell és emocional. Votar segons l’estat emocional no és bo o dolent; simplement és la realitat. La primera cosa que hem d’entendre tots plegats és que les emocions són informació, són capital cognitiu i les hem d’interpretar com això. No són una degradació de la raó ni dels arguments, sinó que sentir coses i pensar el que sentim és part de com funciona el cervell.
Podem arribar a trair o a arraconar la raó?
No, el que passa és que el nostre cervell és molt mandrós. Té milions de neurones però molta mandra, i necessita sempre dreceres per resoldre la multiplicitat constant de reptes a què s’ha d’enfrontar. I aquestes dreceres són els prejudicis, que poden ser de diferents naturaleses i allò que s’anomena el biaix. Tot això són dreceres perquè el cervell treballi més ràpid, dubtant menys, tot i que et pot portar a errors.
Vostè l’anomena la tirania dels cinc segons.
Exacte. Has de prendre moltes decisions amb una paciència cognitiva molt limitada i aquestes dreceres et poden portar a equívocs. Però és que el millor cervell necessita aquestes dreceres. Per això és tan important entendre millor la neurociència, per saber com funciona a l’hora de pensar qualsevol estratègia de comunicació pública, política, privada o corporativa. El cervell s’ha d’entendre i l’hem de conèixer, i no podem subestimar el capital cognitiu de les emocions, que és central.
Un assaig del sociòleg William Davis que vostè cita sovint diu que “el debat públic s’ha contaminat de pànic, excitació i urgència”. En què hem fallat?
Hem arribat aquí, en bona part, perquè hi ha una tensió brutal entre l’oferta abundant que és la informació i el bé escàs que és el temps. Un segon no pot créixer, ni un minut, ni una hora. El que sí creix és l’oferta d’informació. És en aquesta tensió entre l’oferta abundant d’informació i el bé escàs que fa que visquem acceleradament, i això afavoreix aquestes dreceres per prendre decisions constants sense fer un procés de raonament lògic.
La presa de decisions poc raonades és reversible?
No. Podem educar-nos des d’una millor comprensió del que està passant i de com som i anar buscant elements de complementarietat per tal que, en la pressa de decisions, tingui cabuda la deliberació i l’anàlisi.
La crispació i l’odi seguiran in crescendo?
La crispació i la polarització alimenten moltíssim els algoritmes quan prenem decisions i són el motor de les plataformes digitals. Com que la lluita és per l’atenció, la polarització fa que l’algoritme límit hi sobrerepresenti la discrepància i no el consens. A més, ara el futur ha deixat de ser aquest espai a què volem arribar, perquè estem segurs íntimament que serà millor que el nostre present i molt millor que el nostre passat. Això s’ha trencat.
Per culpa del coronavirus?
S’ha accelerat amb el coronavirus, però ja fa temps que la societat europea té un sentiment de nostàlgia accelerada. Per primer cop, les generacions contemporànies no veuen el futur amb esperança superadora. Aquest és el canvi.
No hi ha una correspondència exacta per la sobrerepresentació en la política, als mitjans de comunicació i a les plataformes digitals. El debat polític com el coneixem, no tant les idees, està sobrerepresentat.
La tensió que veiem als hemicicles és un reflex que l’odi i la crispació s’han apoderat de la política o hi ha una bona dosi de teatre?
Hi ha una mica de tot i és obvi que hi ha una part de la competitivitat política i electoral que s’ha impregnat de contundència, cridòria, excitació, agitació… I, dins de les competències electorals, el que crida més o gesticula més té més rendiment i projecció que qui enraona més.
No hauríem de lamentar que això s’arribi a traduir en vots?
Aquesta actitud té el seu públic perquè ofereix solucions ràpides a problemes complexos. Com que la por ens dificulta entendre el problema complex, volem una solució ràpida. I la cridòria és una manera d’atendre aquesta urgència en forma de simplificació del missatge.
La mentida forma part de la política?
Forma part de la vida, no només de la política.
Es poden exigir uns mínims de respecte dins les institucions públiques?
El nivell d’exigència es mesura després amb la confiança electoral. És més útil per a la qualitat democràtica un altre tipus de debat, però, finalment, els electors sabran què els interessa més, si la simplicitat o els debats de millor qualitat democràtica.
Existeixen en política els professionals de la crispació?
Jo no seria tan categòric. La crispació és temptadora per una certa visió limitada de la política.
El procés català ha disparat els nivells d’irritació o s’hi hauria arribat igualment?
Hi hauríem arribat igualment, però és evident que la societat catalana ha viscut amb una gran dosi d’emocionalitat tot el que ens ha passat darrerament. No crec que augmenti, perquè hem arribat a un punt en què amplis sectors de l’opinió pública han vist que la crispació i la polarització no tenen la capacitat de resoldre problemes, més aviat els exciten.
Sí. I si no cansada, almenys que està esperant un altre tipus de solucions. Cada cop, la gent buscarà més el polític capaç de construir i no de destruir.
Publicada a: La República (19.07.2020) (reportage complet, versió .PDF)
