Laura Aznar, Sergi Picazo i Laia Soldevila de Crític (@SentitCritic) ens demanen les nostres opinions a Joan Manuel Tresserras, professor de periodisme a la UAB i exconseller de Cultura per ERC; Gemma Ubasart, professora de polítiques a la UdG i exsecretària general de Podem a Catalunya; Julià de Jòdar, escriptor i exdiputat de la CUP, Simona Levi, activista social contra la corrupció i promotora del Partit X; i un servidor.
Comparteixo aquí les meves opinions i podeu llegir aquí el contingut complet.
Antoni Gutiérrez-Rubí: “La clau per desbloquejar la situació és que les esquerres cooperin entre elles”
La realitat no són només fets, sinó com s’interpreten els fets. Ara vivim un moment de batalla per definir el marc d’interpretació del que està passant a Catalunya. La realitat no és el BOE ni el DOGC, tot i que també ho és en part. Menystenir la realitat és un error, és el principal parany de la política. Cada actor necessita imposar un relat amb els elements a favor dels seus arguments. Però cal fer un exercici d’humilitat. Cal evitar una lectura unívoca de la realitat. Crec que ha arribat l’hora d’una política responsable. Tots els que tenen càrrecs polítics són per delegació de la sobirania i representen el conjunt de la població, i no només els que els han votat. Hi ha un excés d’interessos. Ens mereixem que els líders polítics ens comencin a parlar de manera adulta. Hem de desterrar l’infantilisme polític.
El conflicte polític actual només es pot resoldre per vies democràtiques: les vies democràtiques són la negociació, el pacte, les urnes, etc. Ho és tot això, no solament una d’aquestes vies. Però la situació actual d’alta tensió hauria d’obligar totes les parts en conflicte a l’autocontenció. Al darrere hi ha un país. Ningú té prou força per imposar-se a l’altre. Cada moviment que es faci condicionarà el proper pas. Cap de les parts en conflicte, tant la institucional com la civil o la legal com la legítima, pot imposar les seves condicions. Però, per avançar en el camí, es necessiten dos elements: 1) una amplíssima majoria, no serveix el 50+1, i a vegades les grans majories reclamen més temps o més arguments; i 2) un procés de validació de les majories, a través del pacte i de les urnes.
El paper de les esquerres és molt important per sortir del carreró sense sortida. Però les esquerres catalanes en plural han de trobar tard o d’hora espais de col·laboració en lloc dels espais de competència actuals. Han de passar de la fase caïnita a la fase col·laborativa. Com més esquerres juntes, millor, ja siguin independentistes o no independentistes. Fins que a Barcelona i a Catalunya no hi hagi majories d’esquerres àmplies i plurals governant, no hi seran a Espanya. I fins que les esquerres no governin a Espanya, la solució del cas català serà complicada. Per desbloquejar aquesta situació, és clau que les esquerres cooperin entre elles. (…)
Publicat a: Crític (31.10.2017)
