Quan els ciutadans fan política sense els partits

Publicat a: Diari ARA (22.01.2012) (versió pdf)

Article de Manel Manchón dintre del suplement ARA Emprenem, on fa una ressenya del llibre La política vigilada. La comunicación política en la era de Wikileaks que reprodueixo a continuació.

«El canvi. És unconcepte que ha perdut significat, perquè s’utilitza de manera permanent. Els candidats polítics parlen de canvi, de necessitat de canvi, per guanyar eleccions, ja sigui el 1982 a Espanya amb el PSOE o el 2011 amb el PP. El concepte s’ha banalitzat, i el problema i oportunitat alhora és que en els últims anys sí que s’ha produït un canvi de veritat: el que impliquen les noves tecnologies, que donen un poder real als ciutadans. AntoniGutiérrez-Rubí, assessor de comunicació i consultor polític, analitza el fenomen aLa política vigilada (UOC, 2011). L’autor mostra el seu entusiasme davant d’aquesta realitat, però també la presenta amb la fredor necessària quan cal, i veient els possibles perills.
La idea central provoca incertesa en el lector. ‘Ens podem informar sense mitjans de comunicació i fer política sense partits ni polítics. No és
necessàriament millor, sinó diferent i, sobretot, un procés obert. La pèrdua d’una posició central, exclusiva (dels mitjans) obre nous escenaris, molts incerts i no exempts de riscos democràtics. Però també d’oportunitats’.

L’allau d’informació que ofereix Gutiérrez-Rubí fa pensar que sí, que els ciutadans, organitzats a l’entorn de webs, de xarxes socials, poden vigilar el poder públic i també els excessos de les empreses privades. I que tot això demostra una implicació més alta, un protagonisme del ciutadà que vol exercir com a tal,com demanava Hannah Arendt. El ciutadà actiu que no vol conformar-se de cap manera amb el dret de votar cada quatre anys.

Ara, ¿els ciutadans saben el que volen? El filòsof Daniel Innerarity mostra algunes de les contradiccions en el pròleg del llibre. ‘No està assegurat que més competència tecnològica ens faci necessàriament més crítics, perquè també ens podria portar a més docilitat’, afirma. I afegeix que la ciutadania dirigeix al poder exigències difícils de conciliar: volem que Leviatan (l’Estat) compleixi el seu paper i ens pugui protegir, però alhora que ens deixi en pau; volem lideratge, però no autoritarisme…

Innerarity incideix en el fet que cal “comprensió”, en el doble sentit, la de fer-se càrrec de la complexitat del món i de les constriccions que ens imposa la nostra condició política i, d’altra banda, ser comprensiu amb aquetes dificultats.
Gutiérrez-Rubí no entra en col·lisió amb aquesta idea. El que defensa és no posar-se d’esquena a una realitat que ha d’acceptar el gestor públic, el decisor polític i el ciutadà, que hauria –s’està en ple procés– de passar de ser usuari a activista. Moltes persones practiquen el que s’ha donat a conèixer com a slacktivisme (anglicisme que prové de slacker, que vol dir dropo, i activism).
Són accions per internet que fa una persona per donar suport a una determinada causa i sentir-se millor, però després la implicació és mínima.
L’autor parla de la Primavera Àrab i del15-M i del moviment del Tea Party als EUA.I assegura que del que es tracta és d’un aprenentatge mutu, ‘node simplificar el nostre pensament’. I sense caure en el “nihilisme populista”, en referència al filòsof Pierre Rosanvallon, que alerta del perill d’un control polític paralitzant, de pràctiques protagonitzades per partits nascuts a les xarxes, com el Partit Pirata, que es concentren únicament en determinats temes i interessos. «